Jordi Borràs: “Volia comparar de les violències sense amparament legal amb la que exerceix l’estat: qui té el monopoli”

Jordi Borràs (Barcelona, 1981) és fotoperiodista i il·lustrador. La seva activitat fotoperiodística està enfocada als carrers on retrata manifestacions, desnonaments i diferents tipus de violències que no tenien, al seu entendre, el tractament apropiat als mitjans de comunicació convencionals. És freelance, col·laborador amb diversos mitjans, ha publicat ja un llibre de fotografies: Warcelona, una història de violència i està a punt de publicar el segon Plus Ultra. Una gràfica de l’espanyolisme a Catalunya; ambdós finançats amb micro-mecenatge.

DSC_0106

El fotoperiodista Jordi Borràs //  Mª Camila Ardila

D’on neix la voluntat de retratar la violència als carrers?

Neix després d’uns quants anys d’anar a manifestacions, com a manifestant i com a fotoperiodista, i veure que en molts casos el resultat de la manifestació no coincidia amb el que s’explicava als mitjans. És com una vinyeta que sempre corre per les xarxes socials, en què es veu una columna molt gran de manifestants i, al costat, un manifestant trencant un cotxe, ahi estan totes les càmeres.

Això passa. Com a conseqüència obtindrem un missatge desvirtuat i informacions reduïdes a breus sobre manifestacions amb gran afluència. En canvi, les manifestacions que acaben amb un contenidor cremat obren portades. Jo estic fart de sentir “si no hi ha merder, no calen fotos”. És un error en què caiem els periodistes i moltes vegades no per voluntat pròpia.

Com a periodista volia parlar d’aquestes “violències” (cremar contenidors) i comparar-les amb aquelles altres que si que tenen emparament legal, és a dir, la que exerceix la policia com a òrgan que té el monopoli de la violència per part de l’estat, totalment invisibilitzada.

La invisibilització és clara al cas d’Esther Quintana en què el jutge va indicar ahir que va ser ferida per una bala de goma (aviat farà dos anys des  que es denuncia i hi ha molts informes forenses que ho corroboren). Amb aquest cas hi ha hagut voluntat d’ocultació o de manipulació per part dels mitjans de comunicació. En el llenguatge es veu: encara el 99% de mitjans parlen de pilotes de goma en lloc de bales de goma.

És gairebé obligatori ser freelance per poder explicar-ho des d’un punt de vista més fidel amb la realitat?

Crec que sí. Jo col·laboro en altres mitjans i al cap i a la fi el que tria la foto és el mitjà: ja sigui el redactor, el director… Qui tractarà aquella imatge d’una manera o una altra no seràs tu, això és segur. El que vaig voler fer amb les fotos és explicar-les des del meu punt de vista, el llibre és diu Warcelona, una història de violència, perquè explico la meva història.

El fet de ser freelance té l’avantatge de donar-te més “llibertat” que si treballessis per un altre mitjà. Segurament és un dels pocs avantatges de ser-ho..

En el moment en que s’espectacularitzen tant les protestes i sols ocupen primeres pàgines de portada quan hi ha violència, per la part que sigui, no creus que s’exerceix un altre tipus de violència per part dels mitjans al silenciar les demandes?

Sí. Des de fa ja uns anys aquesta última violència s’està posant molt en pràctica. I damunt no silencien la protesta solament, la condemnen. Ara mateix s’està tramitant al Consell de Ministres una mena de llei òmnibus que inclou molts aspectes per limitar el dret a protestar. No poder fer una manifestació que no estigui legalment convocada, es a dir, demanar permís, ni fer la difusió d’aquesta, pots ser castigat amb penes de fins a 30.000€.

Mentrestant, els mitjans amb les seves criminalitzacions ajuden a mostrar com necessàries aquestes noves lleis. S’ha de partir de la base que la majoria d’ells no són lliures: estan supeditats a poders fàctics i econòmics, grans lobbies empresarials i influències polítiques. Això no és cap mite, és així.

Els mitjans més lliures segurament són aquells que depenen menys econòmicament d’aquestes grans corporacions.

Fa unes setmanes un noi va ser apallissat per la Policia per motius ideològics al camp de futbol Mestalla. El President, Artur Mas, va fer-li arribar el seu suport. D’altre costat hi ha el cas d’Esther Quintana qui va perdre l’ull per una bala de goma a Barcelona. Hi ha una doble moral per la seva part?

No diria doble moral però si hi ha aquesta voluntat de tapar les pròpies vergonyes, perquè el model policial de la policia espanyola i la catalana és el mateix.

Evidentment ambdós casos clamen per ser grans injustícies: Un té raons ètniques molt concretes. A aquell noi li van pegar per portar una estelada: per tenir una ideologia molt definida; l’altre, al cas d’Esther Quintana, per una mala praxi policial i per una omertà que hi ha dins del mateix cos policial.

Un exemple molt gràfic: En els últims cinc anys als casos per tortura que han arribat als Tribunal Suprem Espanyol condemnats amb ferm han estat 22 caos per policies que han torturat. N’hi ha hagut molts més perquè de denuncies hi ha de 500 a 600 per any. De tots aquest 22 policies que han torturant a l’Estat espanyol 11 són Mossos d’Esquadra i quatre són guàrdies urbanes de Catalunya. Amb allò no vull dir que la Policia Nacional no torturi, és més tenen un màster en tortura i tenen una llarga, trista i tenebrosa història al darrere.

Molta gent cau en l’error de pensar, des de que hi ha Mossos d’Esquadra, que la policia catalana serà millor. Però no ho serà perquè sigui catalana sinó perquè l’obliguem com a societat a ser-ho. Crec que la societat catalana està, en molts aspectes més avançada que l’espanyola. Un exemple és el de les bales de goma, una herència directa de la policia armada franquista, que les feia servir fa 40 anys. L’únic lloc on les han prohibides és a Catalunya a partir del 30 d’abril.

La policia catalana en molts aspectes és molt més impecable, per lo bo i per lo dolent. Jo quan veia a les Marxes de la Dignitat carregar a la policia espanyola a Madrid pensava: Què amateurs! No hi ha cap punt de comparació des del punt de vista tàctic entre la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra.

Mai t’ha fet por fer la teva feina?

La por és al desconeixement. Por a que no saps què pot passar. De les vegades en què més por vaig passar va ser no fa gaire setmanes: estava a una processó de Setmana Santa a Badia del Vallès en què hi havia una desfilada de legionaris. A més, estava ple de neonazis aplaudint-s’hi la gracieta.

Jo he estat amenaçat de mort per aquesta gent, i a mi això em feia bastant més por que estar a una càrrega policial que ja ho porto més per la mà: sé que cal protegir-se.

Fins a quin punt pots tenir més seguretat si treballes en un mitjà de comunicació convencional?

Al càmera de TV3 difícilment el pegaran, que ha passat, jo ho he vist. Però se’n guardaran molt de pegar al càmera d’una tele pública o al càmera de La Razón si saben qui és. Això, amb càmera de fotos és molt més difícil perquè el policia han de conèixer

el mitjà. Nosaltres no portem una xapeta del mitjà pel que treballem. Tot i això, normalment si tens un mitjà darrere et pots sentir més segur.

Cal diré que jo he vist apallissar al càmera de Antena 3. Després la cadena no ha dit ni “mu” perquè no els hi convé dir que la policia X pega.

Penses que, per la feina que fas, ells també tenen por de tu?

D’això no hi ha cap mena de dubte. Moltes vegades som els fotògrafs els primers que rebem a les manifestacions. Perquè tenen por que mostrem irregularitats, males praxis policials… Com per exemple, pegar de cintura cap a dalt amb això que els diuen “defensa” i la resta de la societat coneix com a porra. O disparar amb l’escopeta de bales de goma contra les persones quan per llei que les bales de goma han de rebotar contra el terra i després contra l’objectiu.

Tot això està retratat a Warcelona: càrregues gratuïtes, abusos policials, amenaces, això els fa por perquè no els permet treballar com els voldrien. Contrari al que molta gent es pensa el braçalet no és garantia de que no et peguin. És necessari perquè tinc una assegurança vinculada per la meva integritat física, amb defensa legal, i la de la càmera.

A més s’ha instaurat des de l’any 2009 una acord no legal: si no portes el braçalet no pots treballar. Això és absolutament il·legal perquè el braçalet l’expedeix el Col·legi de Periodistes. A l’estat espanyol hi ha llibertat de sindicació per ara en aquest aspecte i a tu no et poden obligar a sindicar-te per donar-te una acreditació d’un col·legi privat.

Com tries les fotos?

És molt complicat, vaig fer 400 fotos, segona vaig descartar 150. Has de triar aquelles que diguin més, tècnicament siguin més bones. No han de ser reiteratives. Cada foto me l’estimo molt. Faig reunions amb amics i els dono a escollir perquè els meus ulls ja estan molt viciats.

 Les imatges són fàcilment malinterpretades, com cuides que no passi?

Sempre miro d’ajuntar text. En Warcelona de fet vaig gastar bastanta tinta. Hi ha un pròleg del David Fernández, la meva introducció en què explico els motius i també un epíleg del Oriol Clavera, fotògraf. A més, en cada foto hi ha un peu de foto i en cada encapçalament de capítol hi ha un petit contextualitzant la imatge.

T’has autocensurat algú cop?

Moltes vegades per raons ètiques i professionals. Per exemple, si poso una foto d’algú de cara llençant una pedra allò pot tenir unes conseqüències penals per aquella persona i a més per mi, en el sentit de què a la propera manifestació ho tindré més complicat retratar.

Si la fotografia és d’esquenes no hi cap problema. Però moltes vegades no la tens. Cadascú s’autocensura segons l’escala de valors que té.

Creus que ells antiavalots canvien quan estan sota els cascos?

Si, primer compleixen ordres. A més, hi ha una cosa molt clara: una persona normal, vull dir comuna, no es fa antiavalots. Es dedica a això una persona amb unes característiques i una escala de valors molt concretes. El qui vulgui dedicar-se a això hauria de passar un filtre, sobretot psicològic perquè no tothom està facultat per fer-ho.

Ells, en principi són professionals, com tot professional sempre hi ha barreja amb un component humà, tot i que aquest component humà no sempre és com a les pel·lícules. Jo de vegades veig “Oh! Un deshaucio y la policia se ha negado a cargar”. No és per ser bones persones, segurament tenien por de que se’ls mengessin o mediàticament no quedava bé.

El que és clar és que qui està als antiavalots és perquè li va la marxa.

Aquesta gent compleix ordres: és la solució desobeir-los?

Desobeir potser una solució momentània, però segurament terminaràs més perjudicada tu, perquè la llei està al seu favor. La paraula d’un policia sempre té més valor que la teva. A més, a tu t’implicaria unes conseqüències legals i a ell no. Per tant, la solució de fons és canviar el model policial i per fer-ho s’haurà de canviar la societat.

És una solució a llarg termini però jo crec que es viable, poc a poc es van avançant petites coses. La prohibició de les bales de goma és un petit exemple, fa res era impensable. Aquest estiu el conseller d’Interior va dir que ni en broma les pensaven prohibir. Van haver de passar moltes coses, entre d’altres la mort d’una persona al Raval, perquè finalment s’acceptés la prohibició d’uns projectils.

Pots contribuir a que canvi el model amb la teva feina?

Si, de fet això és el que pretenc amb el llibre. M’he deixat molts diners en benzina fent presentacions per tot el país, que no pas n’he guanyat. Ho faig perquè vull, hi ha molta gent que fa cançó protesta doncs jo faig foto-protesta, o miro de fer-ho, és la meva manera d’aportar coses a questa societat.

Aquesta entrevista ha estat feta el 9 de maig. El dia 17 del mateix mes Borràs va ser agredit a plaça Universitat (Barcelona) per l’extrema dreta, abans mencionada, a un acte públic.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s