L’espurna de Can Vies encén un barri en peu de guerra

El barri de Sants porta sis dies en “peu de guerra”. Sis dies en què la violència legal i il·legal, que no legítima i il·legítima, han sigut protagonistes. Sis dies en què la solidaritat ha sigut “la millor arma”, com han cridat els manifestants durant les concentracions que s’han succeït en aquesta darrera setmana. L’espurna que va fer esclatar la indignació de les veïnes de Sants i que s’ha propagat per altres barris de Barcelona va ser el desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies.

"No Passaran. #SomCanVies" Cartell de Can Vies. font: Pròpia

“No Passaran. #SomCanVies” Cartell de Can Vies. Mª Camila Ardila

Can Vies portava funcionant com a lloc de trobada des de fa 17 anys. L’empresa TMB, propietària de l’edifici el feia servir com habitatge per als seus treballadors i seu dels sindicats fins 1997, finalment el va abandonar després de patir atacs incendiaris en ple conflicte laboral. L’empresa és propietat del mateix Ajuntament de Barcelona.

“El centre va ser okupat com a resposta a la manca d’espais on poder realitzar activitats de caràcter lúdic, cultural i polític el 10 de maig de 1997” declarà el membre del CSA Pau Guerra el passat 14 de maig dia en què es celebrà el 17è aniversari del Centre. Per ser un “espai referent d’autoorganització, de lluita, d’autogestió i d’oci no consumista” com va assenyalar Ferran Aguiló, de l’assemblea de Veïns de Sants el mateix dia.

Des del moment en què es va anunciar el desallotjament del centre hi va haver una resposta per part de les veïnes del barri, col·lectius de la ciutat i per molta gent per la qual el centre ha sigut escola de lluita anticapitalista i anticonsumista en una ciutat que s’ha erigit com “aparador, acollidora de turistes i criminalitzadora del seu veïnat”, va ssegurar Aguiló.

Disset anys en els quals Can Vies s’havia anat convertint en un referent de la ocupació, en una escola de la política, entesa com diàleg, d’allà la seva base assembleària, i les formes de vida alternatives.

Violència visible i invisible


“Aquests dies es tornarà a parlar del tema de la violència urbana però no es parlarà de la violència urbanística; cremar una paperera es considera kale borroka però destruir un barri en diuen reforma urbana”, critica l’antropòleg Manuel Delgado, professor de la UB.

IMG_2706

Disturbis 26 de maig. Primer dia de manifestacions. Carrer de Sants. Mª Camila Ardila

Una de les causes del desallotjament del centre és el procés de gentrificació, una paraula recentment adoptada al vocabulari col·loquial però un fenomen que ja amenaça des de fa molts anys als barris “de “tota la vida” de les capitals europees.

L’especulació i la bombolla immobiliària van ser els grans protagonistes durant l’època “daurada”. Ara per ara ho és l’augment d’un turisme massiu el qual l’Ajuntament no ha sabut reconduir.

El desallotjament de Can Vies no només consisteix en l’enderroc de les quatre parets que sostenien l’edifici, pels veïns no es tractava de ciment, el desallotjament del centre i el posterior enderrocament suposa la pèrdua de poder de decisió del barri i d’autogestió al marge de les institucions. Can Vies va néixer com alternativa al model de gestió tradicional. Pels veïns Can Vies era un espai de debat, un espai de formació crítica i sobretot un espai de convivència.

IMG_2746

Cartell de convocatòria de la primera manifestació de la setmana. 26 de maig. “Si Can Vies va a terra el barri en peu de guerra”. Mª CAMILA ARDILA

Entre els que s’oposen al desallotjament destaca la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Oposant-se a tota violència, la FAVB critica la decisió del consistori i sentència: “El mapa d’aquestes manifestacions s’assembla massa a la geografia de les desigualtats i les injustícies que estan trencant Barcelona”

“Ningú hagués fet cas a Can vies si no fos per la violència, i això és una pena”, declarà Elisenda Franco, veïna de Sants. Sembla ser veritat perquè al tercer dia de manifestacions l’alcalde de Barcelona anunciava a la televisió catalana que aturaria la demolició, que d’altra banda ja havia començat, i obriria de nou el diàleg per a les negociacions. Des de Can Vies, però, entenen que no pot haver-hi un procés de negociació amb mig edifici al terra.

El desenvolupament de la setmana

El passat dilluns 26 de maig cap al migdia, encara amb la ressaca provocada per les eleccions europees, van arribar varies patrulles de Mossos d’Esquadra per fer efectiva una ordre de desallotjament emesa des del passat mes d’abril.

Immediatament es va convocar una concentració de suport davant de l’edifici a punt per enderrocar-se. Tot i la tempesta d’aquella vesprada, el imminent enderrocament del centre va aconseguir concentrar centenars de persones defensant el barri. Normalment després de la tempesta acostuma a venir la calma, però en aquest cas un cop va amainar la pluja es va encendre l’espurna de l’efecte Can Vies. La primera acció va arribar després de llegir el manifest, una furgoneta mòbil de TV3 va ser incendiada per un grup d’encaputxats. La ràbia, la por i el desconcert van tenyir el barri de Sants. Aquesta acció va ser la primera de la nit i la que posteriorment obriria una setmana de lluita al barri, i de Sants a la ciutat.

Video del primer dia en el barri de Sants. Masiva presència policial. Font: YouTube – Canal: LaColumnaTV. Àlex Puig

L’endemà del desallotjament va aparèixer una altra de les protagonistes de la setmana: l’excavadora que s’encarregaria de demolir el ja antic centre okupat. La resposta no es va fer esperar i es va convocar una concentració aquella mateixa tarda. Un altre cop es varen produir disturbis als carrers del barri. A partir de mitja nit als carrers de Sants s’hi disputaven batalles entre els activistes, indignats amb la demolició de Can Vies, i els Mossos. Com a resposta a la demolició algun manifestant va decidir posar punt i final a l’excavadora que havia acabat amb el centre okupat.

L’altra noticia del dia era la dimissió de Manel Prat, cap dels Mossos d’Esquadra, un dia abans de que es debatés el seu cessament al Parlament. El seu pas pel cos no ha estat exempt de polèmica, ja que va ser durant el període com a cap que es van produir les irregularitats d’Esther Quintana o la mort de Juan Andrés Benitez al Raval.

La flama de la ràbia va arribar el mateix dimarts a la nit a altres barris de la ciutat com Gràcia, Clot, Poble-sec, Nou Barris i Sant Andreu, on va haver-hi crema de contenidors i enfrontaments entre manifestants i policies. Un helicòpter va solcar el cel barceloní fins les dues de la matinada. La situació al barri va continuar fins dissabte, quan l’acció es va traslladar al centre de Barcelona. A la part més turística de la ciutat. Aquell mateix matí però, els veïns de Sants i activistes de Can Vies van decidir reconstruir l’edifici com a acte simbòlic.

Finalment la manifestació de la tarda per donar suport al centre social va aconseguir concentrar més de 20.000 persones. La manifestació va acabar amb sis detinguts i 225 identificats a l’altura de Gran Via. Indentificacions polèmiques per altra banda, perquè es questiona fins a quin punt és legal treure fotos i videos als manifestants amb les seves caputxes per comparar amb imatges d’arxiu.

En total durant tota la setmana va haver-hi 67 detencions i concentracions a les portes dels jutjats demanant llibertat per les persones detingudes. Des de dilluns als barris de Barcelona alguns dels veïns de la zona han mostrat la seva solidaritat repicant cassoles des del balcó, un acte simbòlic que durava fins altes hores de la matinada.

225 identificacions

Cantó de la Gran Via amb el carrer Rocafort on 225 persones van ser encapçalades i identificades pels Mossos d’Esquadra.  elpais.com

Els mitjans de comunicació

El migdia del 26 de maig el col·lectiu de Can Vies anunciava a través del seu compte de Twitter, @SomCanVies, el desallotjament del centre cultural autogestionat i seguidament convocava les masses a manifestar-se la mateixa tarda a les 20h al barri de Sants. Pocs minuts després, a #canviesnoestoca es sumava l’#efectecanvies: la solidaritat vers el desallotjament s’estenia arreu de Catalunya i l’estat espanyol. La cobertura que han realitzat els grans mitjans de comunicació d’aquest acte ha sigut l’habitual en aquests casos, és a dir, criminalitzar la protesta i als manifestants.

Pel que fa a la premsa tradicional, el seguiment de les revoltes per aturar la demolició de Can Vies ha estat, si menys, castís: fet d’actualitat, crònica de la moguda i una pinzellada política del color del periòdic. No obstant això la primícia, aquest cop, no els hi ha funcionat com a tal, doncs el material, més que sorprendre als lectors, ha servit per corroborar els 140 caràcters dels activistes i legitimar els vídeos enregistrats des de les balconades del veïnat.

“La premsa apunta, la policia dispara”

Aquesta ha sigut una de les consignes més repetides durant l’efecte Can Vies. Alguns manifestants ho van deixar prou clar des del primer minut mentre una unitat mòbil de TV3 cremava davant de l’edifici de Can Vies. La cobertura que han fet la majoria de mitjans convencionals des de fa anys dels moviments socials ve impregnada d’un baf governamental que no deixa profunditzar darrera d’una imatge d’un encaputxat cremant containers o tirant pedres.

No obstant, la revolta popular en suport al col·lectiu de Can Vies ha deixat entreveure la llum als cibermitjans de comunicació alternatius, com ara La Directa, Lacolumna.cat, LaTele.cat o LaNotícia.cat, entre d’altres portals web de caire estatal. Les dinàmiques de funcionament dels mitjans digitals i l’ activitat contra informativa d’aquests en concret, han aguditzat el flux d’informació a la xarxa. I a conseqüència, la seva feina s’ha convertit en una mena d’agur a favor de la veu dels barris. Aparentment, la “ciberalternativa” s’ha convertit en una eina de combat vers les estructures de poder que regeixen els mitjans de comunicació de masses convencionals.

Obstaculitzar el dret a la informació:

El passat dissabte, 1 de juny, quan els Mossos d’Esquadra encapsulaven les manifestants a Gran Via amb Rocafort, la premsa havia d’esperar darrera de les furgones de la brigada mòbil sense poder cobrir el que estava succeint. Els mossos havien forçat als periodistes per a mantenir-los al marge dels seus actes, negant així un dels principals drets fonamentals, el de la informació. A Twitter els mateixos retinguts denunciaven que la policia estava obligant-les a fotografiar-se encaputxades i gravant totes les peces de roba.

Durant una d’aquestes rondes els Mossos van trencar l’entrada del mitjà de comunicació de La Directa, fet que alguns van interpretar com un atac directe a la llibertat d’expressió i uns altres com l’arbitrarietat a l’hora de carregar contra qualsevol. L’any 2012 però, segons recull Sergi Picazo en el seu blog, el comisari de coordinació territorial dels Mossos, David Piqué, afirmava que “Els anirem a buscar darrera una caputxa o una assemblea que no representa a ningú, o a una revista”.

l’#EfecteCanVies a les Xarxes Socials:

Les xarxes socials han estat el mitjà de comunicació del sector popular en moviment per aturar la demolició de Can Vies. I alhora, la font d’informació que ha permès la premsa seguir el fil de les revoltes més enllà del sumari de la policia i l’organització. Han estat diversos els factors que ho han propiciat:

  1. L’acessibilitat. La repressió policial ha sigut un condicionant clau en la feina dels mitjans de comunicació durant aquests últims dies. Els Mossos d’Esquadra han aïllat les periodistes del terreny dels fets en diverses ocasions. L’extrem, però, ha arribat amb l’acorralament de vora 200 persones a Rocafort entre una desena de furgons policials, trencant el camp visual dels mitjans de comunicació. Les manifestants han fet servir Twitter per denunciar els fets que ocorren al marge de la llum pública.
  2. Immediatesa: Punt a favor de periodistes i activistes. A l’hora que les manifestants informen la xarxa de les diferents accions dutes a terme, amb o sense represàlies, els mitjans de comunicació aprofiten els 140 caràcters per contextualitzar-se, retroalimentar-se i, si així els ho permeten les autoritats, ampliar la informació referent als fets trepitjant el terreny de joc.
  3. Visibilitat a l’instant: l’absència de fotògrafs i periodistes de grans mitjans convencionals s’ha suplit amb les fotografies disparades des de dispositius mòbils per els mateixos activistes durant el transcurs de les revoltes. Les imatges s’han difòs mitjançant Twitter, il·lustrant la informació referent a les manifestacions i incentivant el suport popular immediat.
  4. Crispació social vers els mitjans de comunicació de masses: El descontent de les manifestants amb el rol que juguen els grans mitjans a la societat, freqüentment titllat d’indiferència, ha acabat amb un rebuig massiu de la seva tasca; un exemple pot ser la crema d’un dels furgons de TV3, tot i que el rerefons d’aquesta acció no va ser consensuat en cap moment per la totalitat de les activistes. La crispació, sumada a la dispensabilitat de la premsa davant la garantia de difusió de les xarxes socials, ha estat altra clau de la mediatització de les revoltes.
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s